Història

La presència catalana en el territori de la República Argentina es nodreix amb personatges com ara Felip Sentenach, Rafel Bofarull i Gerard Esteve i Llach, de remarcable paper en la resistència davant les invasions angleses al Virregnat del Río de la Plata. També amb Domènec Mateu i Joan Larrea, -únics membres de la Primera Junta de Govern patri nascuts en territori espanyol-, Blai Parera, autor de la música de l’himne nacional argentí, i tants d’altres. I, per descomptat, amb aquells catalans i catalanes, els noms dels quals no han recollit els llibres d’història, però que han contribuït, potser sense tenir-ne consciència, a la conformació de la terra d’acollida.

És així com el 12 de juny de 1886, en resposta a la iniciativa d’una part de la col·lectivitat catalana resident a Buenos Aires, es va fundar el Centre Català amb el declarat propòsit de “mantenir viu el sentiment i l’esperit català en aquestes terres, procurant per tots els mitjans, engrandir l’esfera d’acció dels interessos socials i econòmics de les regions espanyoles d’origen català”.      

El Centre es proposava com a àmbit propici perquè els seus socis poguessin expressar-se en la seva llengua, tinguessin accés a material de lectura i representacions teatrals en català i també, per descomptat, perquè gaudissin d’un punt de trobada per conrear la sociabilitat i l’esbarjo.

L’any 1891, gràcies a la generosa contribució del matrimoni format pel financer català Lluís Castells i l’Elisa Uriburu, filla d’un ministre de la província de Buenos Aires, s’inaugurà al carrer Chacabuco 863 un edifici destinat a allotjar la representació diplomàtica i consular d’Espanya, la Cambra de Comerç Hispano-argentina, i, amb caràcter d’usdefruit, les dues entitats catalanes llavors establertes a la ciutat de Buenos Aires: l’Associació Catalana de Socors Mutus Montepio de Montserrat i el Centre Català.

El desembre de 1909, un cop més mitjançant la intervenció del matrimoni Castells-Uriburu, el Centre Català, per tal d’ampliar els espais disponibles, va adquirir el terreny contigu i va engegar la construcció d’un nou edifici. Els baixos són els que avui allotgen la biblioteca Pompeu Fabra, l’escala d’honor i el restaurant amb la seva cuina i pati posterior, mentre que la planta alta ara estan ocupats per la sala Àngel Guimerà, locals de servei i un sector de la sala Pau Casals. La nova construcció es va integrar molt naturalment a l’original gràcies a la demolició parcial de la paret mitgera entre ambdues.

Cap a l’any 1927, en temps de la dictadura del general Primo de Rivera, les relacions entre el Govern d’Espanya i Catalunya s’havien deteriorat. L’estat espanyol, que ja havia traslladat el Consulat a una altra zona de la ciutat de Buenos Aires, va decidir desprendre’s dels seus drets de propietat sobre l’edifici, però es va trobar amb la dificultat plantejada per l’usdefruit establert a favor de les dues entitats catalanes en la donació original de Castells. Finalment, mitjançant un acord econòmic assolit tant amb l’estat espanyol com amb el Montepio de Montserrat, el Centre Català es va convertir en l’únic propietari de la que avui és la seu del Casal de Catalunya.

Però, per quina raó l’entitat porta avui el nom de Casal de Catalunya quan el seu nom original era Centre Català? L’any 1908 un grup de socis, en disconformitat amb l’actitud del Centre que prescindia les reivindicacions catalanistes, es va escindir per fundar una nova entitat a la qual imposa el nom de Casal Català. La paraula catalana “casal” té més d’un significat: pot ser “casa gran”, o “entitat de caràcter popular que organitza actes culturals, polítics, religiosos o d’oci” i, a més, “casa antiga de família”, o “dinastia”, amb la qual cosa la nova entitat volia segurament posar èmfasi en la identificació amb les arrels profundes de la catalanitat.

El Casal Català, a més de promocionar la cultura catalana amb un caràcter més restrictiu que el del Centre i, per tant, exclusivament dedicat a promoure l’obra d’autors, compositors i artistes catalans, es proposava lluitar pel reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya.

Així fou com, el 1922, es va crear, dins del Casal Català, el Comitè Llibertat, que va tenir al seu càrrec l’organització de la campanya periodística per difondre la presència del futur president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, durant la seva accidentada visita a l’Argentina l’any 1928. El compromís del Casal Català amb la causa catalanista es faria fins i tot més evident a la dècada del 30, amb la seva decidida presa de posició durant la Guerra Civil espanyola.

Malgrat les diferències exposades entre el Casal i el Centre, les dificultats financeres sorgides a finals de la dècada del 20, sumades al sentiment de greuge que la dictadura de Primo de Rivera havia infligit a molts dels catalans establerts a l’Argentina, incloent-hi a  socis del Centre, van determinar que s’iniciessin propostes d’acostament entre ambdues entitats.

Aquestes iniciatives es van començar a concretar amb un primer pas –el trasllat del Casal a l’edifici del Centre l’any 1940 – mentre que la unió definitiva va culminar oficialment el 10 de febrer de 1941, data en la qual es va aprovar la redacció d’un nou estatut per fer-lo compatible amb les disposicions de la Inspecció General de Justícia. Posat a votació el nom de la nova entitat sorgida de la fusió entre el Centre i el Casal, s’imposà el del Casal de Catalunya, que s’ha mantingut fins els nostres dies.